perdido perro pequeño

búsqueda manifiesto enlaces yambrientos versión imprimir home


Elogi del paper de wàter
:: Pau Majó ::

El paper de wàter s’ha acabat ja fa dies al pis d’estudiants de la Corte Sabioncella, a Venècia. El rotllo de cuina, acceptable per a un curt període de temps, ara ja comença a fer escudella. Esperonat per la responsabilitat setmanal de la higienització del bany, decideixo d’anar a comprar-ne. Surto al pati i, a traves del sotapòrtic, arribo a la Salizzada San Lio, que presenta el seu aspecte habitual. Milers de turistes càmera en mà que fan el trajecte a peu des del pont de Rialto fins a la plaça de San Marc. Desapareixo pel carrer petit tangent a l’Olandese Volante i arribo al minimercat.
S’em presenta per primera vegada a la vida el fet de tenir que triar un tipus de rotllo de paper de wàter. No es que sigui la primera vegada a la vida que en compro, però sí que és la primera vegada que JO he de decidir QUIN compro. Dubto durant una bona estona entre aquest (més econòmic) i aquell altre (aparentment més suau). Em decideixo per aquell de mes econòmic ja que al cap i a la fi aquests dies no pararé gaire a casa i, per tant, deixaré que el corpulent GianLuca el devori a gust amb la seva particular habilitat per fer que el diàmetre exterior del rotllo disminueixi a una velocitat inaudita.
Amb aquestes disquisicions, arribo a la caixera. Conversa habitual:
- No (amable caixera, ) aquest paquet es meu. Prometo posar la barreta la propera vegada.
- Vol bossa ? (100 Lires.... 0.06 E).
- No.
Surto a fora i tinc la sensació que tot s’ha transformat grotescament, talment com si fos observat a traves d’un ull de peix. Començo a arrepentir-me de no haver volgut la bossa. El meu paquet de rotllos de paper de vater, acceptable dins de l’espai comercial del negoci, a l’exterior resulta quasi inadequat. Això m’atura just sota de la minimarquesina que encara em dóna una lleugera sensació d’espai controlat. Aquest estat tens d’espera s’acaba quan una típica iaia/apisonadora veneciana té la intenció de sortir de l’establiment i em projecta suaument a tres metres del cop de porta vidriada. No la assassino instantàniament perquè al cap i a la fi no m’ha fet tant de mal ni he acabat a les aigües pútrides del canal.
La decisió d’emprendre el trajecte de tornada ja ha estat pressa, així que començo a avançar cautelosament cap a la concorreguda Salizzada San Lio. Es presenta un combat ferotge entre les càmeres fotogràfiques i els meus rotllos de paper de wàter. A l’entrar al ring tinc la sensació que a quatre de cada tres finestres hi ha uns ulls escrutadors que observen la meva deriva. La vergonya m’envaeix i acoto el cap. Suposo que estic caminant perquè veig lliscar el paviment de pedra sota els meus peus que, a la vegada, es mouen rítmicament. Així transcorren uns llefiscosos metres amb la ment ocupada en somnis varis.

 


continúa [1] [2]
[volver al index]